En la salutació de l'any passat acabava anticipant un agraïment. N'estava segur que la ciutat de Banyoles ens faria costat en la desfilada especial del seixantè aniversari que prevèiem per al 28 de març i que la recepció de l'Ajuntament constituiria un d'aquells instants fecunds per a la vida i per a la memòria que quedaria associat al nou estendart que l'Alcalde ens lliuraria. No sabia, ni podia imaginar que el gest generós seria molt més esplèndid. Se'ns va oferir un dels honors més grans a què pot aspirar una entitat banyolina: fer el pregó de Sant Martirià. I a mi em va correspondre el privilegi de ser la veu de tots, dels d'ara i dels d'abans, de tots els que han fet possible el Manípul de Manàies de Banyoles.

El dia 18 d'octubre de 2009 la platea del Teatre Municipal es va omplir de gom a gom. No sabeu el goig que feia vista des de l'escenari. Amb els nervis a flor de pell, però també amb la força del suport de tots aquells a qui representava, vaig poder repassar la nostra història -plena de noms propis entranyables-, explicar la nostra filosofia -mantenir una tradició per impulsar un futur de germanor-, i expressar un agraïment que mai no estarà a l'alçada de l'honor que ens feien, i que només podrem compensar revivint cada any la processó de la Mare de Déu dels Dolors.

Reviure és una paraula que s'escau al que vull dir a continuació. No significa mirar enrere amb nostàlgia, ni tornar a viure allò que has viscut -és impossible-. Significa "renovar-se una cosa". Penso que aquest és el moment oportú per deixar de ser centurió. Aquest any desfilaré per última vegada amb aquest uniforme. Vull donar pas a les noves generacions en el moment que penso que s'ha de fer: quan s'han aconseguit fites importants, quan les coses van bé, quan hi ha molta gent jove que mereix assumir responsabilitats. Els que em coneixeu, sabeu que mai no deixaré l'Entitat i que sempre estaré a punt per ajudar, per oferir, al menys, el mateix suport que jo he rebut. N'estic segur que em sentiré molt orgullós de les iniciatives que prendran els meus successors, perquè no hi ha res més engrescador per als que ja comencen a merèixer la qualificació de persones grans que gaudir de la originalitat dels que viuen en la plenitud de les il·lusions flamants i insòlites.

A la ciutat de Banyoles vull reiterar-li l'agraïment. Des d'aquestes pàgines he fet balanços del creixement -en quantitat i en qualitat- del nostre Manípul, però sempre he volgut deixar ben clar que no seríem res -o potser no seríem, no existiríem-, sense l'escalf dels nostres conciutadans. M'he sentit acompanyat, molt ben acompanyat. De debó, és un luxe treballar en iniciatives públiques al costat dels banyolins.

Quan costa de trobar les paraules per expressar emocions profundes busques amb afany què han dit els savis. Albert Schweitzer, metge alsacià, missioner, músic, que va treballar tota la seva vida per als més desemparats a Gabon, premi Nobel de la Pau l'any 1952, va escriure: Estic conveçut que els únics realment feliços seran aquells que hagin buscat i hagin trobat la manera de servir els altres. Jo no ho sé dir millor.

Joaquim Duran i Ametller
President